dimecres, 12 de setembre del 2012

Per fi

Per fi una mica d'aire fresc, una mica de llum, un pèl d'alegria.

Ahir es va viure a Barcelona una diada memorable. De ben segur que els llibres d'història en parlaran. Els fets que esdevinguin a partir d'ara, siguin els que siguin, només seran la conseqüència del que va passar al Passeig de Gràcia. Però el que no recolliran els llibres és l'ambient que s'hi respirava.

Per primer cop en quatre anys ben llargs, la gent va sortir al carrer amb un somriure als llavis, rient, amb el companyerisme com a sentiment comú. Jugant amb els nens, cantant, tocant tota mena de musiques, intercanviant paraules en tots els accents del país, amb esperança en un futur que ens mostren, dia si, dia també, negre, tenebrós. La gent va sortir al carrer amb il·lusió, la de poder canviar alguna cosa, la d'estar fent quelcom important, per a ells, per als seus fills, per als seus amics, per als seus veïns. Il·lusió per canviar el negre horitzó que ens presenta la quotidianitat. Sortien a cridar en favor d'alguna cosa i no en contra, no per defensar-se, sinó per afirmar-se. Invocaven un somni, oblidant el malson.

Per fi, la il·lusió, per unes hores, es va apoderar del carrer. Que no decaigui.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada