Amb moltes ganes i un cert risc per a les
meves finances, m’enduc el nen a EuroDisney. Penso que per ser l’únic viatge
que podré fer aquest estiu, és una bona opció per regalar-li una mica de
fantasia i il·lusió. Amb tot els nens, es tracta d’una empresa conjunta amb una
amiga i els seus fills, no saben on van.
Arribada a EuroDisney i no pots fer altra cosa
que meravellar-te. És espectacular, pensat fins l’últim detall i un viatge a la
infància ple de referents d’un imaginari que ha esdevingut més que col·lectiu,
global.
Superat el primer dia de visita, cansats i
amarats fantasia convertida en realitat, en sortir del parc, em trobo amb unes
presències inesperades: tres soldats amb roba de camuflatge, boines i guants
negres i el seu fusell penjant del pit. I aquests, no són de joguina. Caminen tranquil·lament al llarg del
passeig inacabable que du a l’aparcament. No és una presència casual, a l’endemà
en compto sis. Més endavant, sota la Torre Eiffel, tres soldats més vigilen la
cua llarguíssima pels qui volem veure París des del privilegi de la seva alçada.
Pel què sembla la presència d’aquells tres homes, vestits per assaltar una posició
enemiga en qualsevol moment, no fa ni fred ni calor a la gent que espera
pacientment el seu torn per pujar al més famós monument parisenc.
Llavors m’adono que el meu neguit té l’origen
en el fet que provinc d’unes terres amb una llarga tradició colpista i
repressora, on l’exèrcit ha estat tradicionalment poc amic del poble, molt
lluny de la visió que puguin tenir en altres països amb una important trajectòria
democràtica. Això fa que la visió d’aquests homes, al costat d’un paradís de
records infantils esdevingui, com a mínim, inquietant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada