dissabte, 18 d’agost de 2012

Vigilant el paradís


Amb moltes ganes i un cert risc per a les meves finances, m’enduc el nen a EuroDisney. Penso que per ser l’únic viatge que podré fer aquest estiu, és una bona opció per regalar-li una mica de fantasia i il·lusió. Amb tot els nens, es tracta d’una empresa conjunta amb una amiga i els seus fills, no saben on van.

Arribada a EuroDisney i no pots fer altra cosa que meravellar-te. És espectacular, pensat fins l’últim detall i un viatge a la infància ple de referents d’un imaginari que ha esdevingut més que col·lectiu, global.


Superat el primer dia de visita, cansats i amarats fantasia convertida en realitat, en sortir del parc, em trobo amb unes presències inesperades: tres soldats amb roba de camuflatge, boines i guants negres i el seu fusell penjant del pit. I aquests, no són de joguina. Caminen tranquil·lament al llarg del passeig inacabable que du a l’aparcament. No és una presència casual, a l’endemà en compto sis. Més endavant, sota la Torre Eiffel, tres soldats més vigilen la cua llarguíssima pels qui volem veure París des del privilegi de la seva alçada. Pel què sembla la presència d’aquells tres homes, vestits per assaltar una posició enemiga en qualsevol moment, no fa ni fred ni calor a la gent que espera pacientment el seu torn per pujar al més famós monument parisenc.
 
Llavors m’adono que el meu neguit té l’origen en el fet que provinc d’unes terres amb una llarga tradició colpista i repressora, on l’exèrcit ha estat tradicionalment poc amic del poble, molt lluny de la visió que puguin tenir en altres països amb una important trajectòria democràtica. Això fa que la visió d’aquests homes, al costat d’un paradís de records infantils esdevingui, com a mínim, inquietant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada