Curts de gambals

A aquest país li falta un pla, o algú amb una brúixola o senzillament algú que sàpiga què es fa i que no sigui curt de gambals. Bé de fet amb que tingués la boqueta tancada i no digués bajanades, n'hi hauria prou. M'explicaré.

Darrerament, el popular partit que té a bé dirigir els destins d'aquest gran país anomenat Espanya, per boca de diversos diputats i ministres, ens han regalat una sèrie de perles estiuenques que de ben segur han estat la principal causa de les onades de calor, i ens han fet tenir engegat l'aire condicionat a tot drap 24 hores al dia o ens han fet venir ganes de romandre submergits a la piscina, o el fons del mar, per fugir-ne, de la calor i de les seves carallotades.

Per una banda la ministra de treball que es diu Fàtima, com la Mare de Déu, en un clar missatge als aturats perquè preguin per no perdre l'esperança, ens posa com a exemple qui no pot rebre el magnífic ajut de quatre-cents euros al mes: Una parella que entre els dos cobrin vuit mil Euros mensuals, els fills, ni que hi tinguin dret, si viuen amb ells “evidentment”(!) no poden accedir a aquest ajut. Un ajut que, en el cas de tenir dues persones a càrrec (llegeixi's fills o progenitors) es veu incrementat per la quantitat de... tatxan tatxan!! cinquanta euros. És a dir, que pel què sembla una persona es pot mantenir amb vint-i-cinc euros mensuals i la resta, és per anar de tapes i festes diverses. Ei, però si tens una almoina de qualsevol altra administració o organisme, res de res, per accedir-hi s’ha d’obtenir un certificat de pobresa de solemnitat.

D'altra banda tenim un sacrificat diputat que, pobrissó ell, "las pasa canutas" amb el miserable sou de cinc mil cent euros mensuals que obté amb la seva feina de diputat. Perquè què es pot fer amb cinc mil euros al mes? Es veu que no dóna ni per a pipes! De fet, jo no els he vist mai junts i no sé quanta de la gent que conec ho ha fet. I no sé vosaltres, però personalment no conec cap parella que entre els dos facin un calaix mensual de vuit mil euros, serà que no em moc pel barri apropiat. 

En fi, que vivim en un país on els que manen parteixen de la premissa que els aturats són una colla de ganduls que volen viure “del cuento” i la resta una colla d’aprofitats que volen “chupar del bote”, com ells vaja. Una gent que en sa vida sabrà que és passar el mes amb quatre-cents euros, dient a persones que probablement no veuran mai vuit mil euros junts, que han de sobreviure amb el que els primers es gasten en un pica-pica. Una gent que davant la debacle econòmica, social i política que viu el país que governen, pretenen la comprensió i la llàstima dels seus administrats, exhibint sous que freguen l’insult per a la resta de mortals (que no ho serien si fessis quelcom de profit), immersos en una mena d'olla de grills que ens fa pensar més en la locomotora dels germans Marx (si, allò de: ¡Es la guerra! ¡Traed madera! ¡Más madera!) que en un maquinista que segueix una via amb una destinació concreta.

En fi, que en aquest gran país anomenat Espanya, el que sobren, són els curts de gambals i principalment els que es pensen que el món és com ells es pensen que és i no el que hi ha al carrer.

PD: Que consti el meu gran respecte als Germans Marx i a la seva important aportació al món de l'humor i de la crítica cínica.