He de confessar que mai he estat un seguidor fidel
de les novetats en tecnologia. De fet, quan m’he decidit a comprar alguna
joguina tecnològica, sempre he optat per la versió que més s’ajustava a les
meves necessitats. Els altres afegits, a banda d’encarir l’andròmina en qüestió,
no m’interessaven. En el cas dels telèfons mòbils, bàsicament he buscat que
fossin pràctics, que tinguessin una bona agenda i poca cosa més. La càmera de
no-sé-quants megapíxels, el gravador de no sé quina història, els jocs
incorporats i altres complements meravellosos que venien inclosos m’eren, i em
són, absolutament indiferents. Però fa pocs dies em vaig adonar, que si li dones l’esquena
a la tecnologia, pots acabar descavalcat del món que t’envolta.
Ara bona part de la gent que conec tenen un “smartphone”
(és que dir-li “telèfon intel·ligent” o “d’última generació” queda molt
provincià). Brillants pantalles tàctils, amb centenars d’usos, tota mena d’aplicacions,
càmeres de fotos, connexió a Internet, brúixola, llanterna, GPS i no sé quantes
coses més. I les que se’ls pot afegir! Tota mena d’aplicacions per a telèfons
basats en la tecnologia Android i iPhone, paraules que fins fa quatre dies no s’havia
inventat ningú, i sense les quals podíem viure perfectament. Però ara, qui no
les coneix o no sap de què van, és tecnològicament parlant, un inculte
funcional.
Bé doncs, tot estant a casa d'uns amics, a punt
de compartir dinar i tertúlia. Vaig sentir com parlaven de les fotografies que
havien compartit, que s’havien enviat. Per mail, vaig pensar jo en un principi,
però no. Després d’una intervenció meva recordant-los que jo també existia i
que m’agradaria veure les fotos que s’envien, un d’ells m’ho va deixar ben
clar: “és que només les envio als contactes que tenen el whatsapp, perquè per
missatge és molt car”. I es clar, el meu miserable telèfon sense Android i que
no s’apropa ni de conya a un iPhone, no té coses d’aquestes. Així que em quedo
sense veure les fotos dels meus amics.
Ja sé que no ho fan amb mala intenció, ni amb
voluntat de discriminació, ni em tenen mania (bé, espero no equivocar-me en això
últim!), però vaig marxar amb la sensació que, si no espavilo i em faig amb un “smartphone”,
m’aniré quedant enrere tecnològicament, que hi haurà coses que no compartiran
amb mi i serà com si fóssim una mica menys amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada