Les reunions de veïns són una de les
activitats més peculiars a les que ens veiem obligats a assistir. Bé, això el
que hi assistim, perquè hi ha molta gent que s’oblida que la primera porta de
casa seva està a l’entrada de l’escala...
Bé doncs, ahir vaig tenir el “plaer” de
conduir una d’aquestes reunions. L’ordre del dia era senzill, decidir quina
assegurança, d’entre tres pressupostos, es triava per la comunitat. Assistència:
quatre propietaris de quinze.
Arribada del personal a la reunió. No ha
assistit el bronques, si aquell veí (o veïna) que hi ha a totes les escales especialista
a muntar sidrals, embolicar la troca i no proposar cap solució a tots els
problemes que ells mateixos plantegen. Observo que un dels propietaris es
comença a moure com un lleó engabiat. Ve a buscar gresca i se li nota. Jo ja sé
de què va la cosa, però de tota manera tiro endavant la reunió. Després d’aconseguir,
per fi, dur a terme la votació, s’aprova per majoria absoluta optar pel
pressupost més baix. Quina sorpresa.
Un dels veïns proposa un invent del Tebeo per
tapar les bústies, per on entra l’aire gelat del carrer. Total la proposta
pelegrina, desordenada i confusa no va enlloc. I com diu el programa de la
tele: “Alguna pregunta més?” El lleó engabiat treu les urpes, és la seva
oportunitat, el moment que estava esperant. Es queixa per no haver estat informat
de les darreres reunions, concretament tres en tres anys. La queixa ve seguida
d’una relació de les seves virtuts i de les nostres desconsideracions. Acte
seguit, se li demana disculpes perquè no se l’ha convocat per error i se li
promet que no tornarà a passar. Però el lleó no en té prou amb aquestes
escorrialles, vol sang i torna a carregar: Que si jo pago puntualment, que si
no se m’ha informat de res, que si només m’heu trobat per pagar... Llavors li
pregunto jo “I perquè no ha preguntat res durant tres anys?” La seva cara és un
poema. De sobte s’adona que ell, en part, també té la culpa, però no ho vol
reconèixer, no ho pot reconèixer. Llença els seus atacs repetint arguments,
raons i virtuts. Però hores d’ara se sap deslegitimitat i el pitjor de tot, ha
perdut la força dels seus arguments que no para d’esgrimir, arguments que possiblement
ha estat hores teixint i que es pensava que eren irrefutables.
Ell només sabia que venia carregat de raons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada