dimecres, 12 d’octubre del 2011

Gestos simbòlics


Recentment els polítics del nostre país (estic parlant de Catalunya) ens han obsequiat amb una sèrie de gestos simbòlics a petició de la galeria, més concretament des del sector sanitari, que sota l’amenaça de retallades salarials van reptar la classe política a predicar amb l’exemple i retallar-se els sous ells primer. I ves per on ho han fet.

Primer el Govern i els alts càrrecs de l’administració de la Generalitat es van quedar sense paga extra de Nadal. Si volien fer callar als qui criticaven la falta d’austeritat a la classe política, és ben bé que ho van aconseguir. No prou amb això, als pocs dies anuncien que per l’any que ve, els diputats del parlament es quedaran sense una de les pagues i a més de reduir al màxim la despesa de la Cambra, també reduiran el nombre de cotxes oficials de forma dràstica.

No podem fer altra cosa que felicitar-nos per uns gestos que volen mostrar la implicació de la classe política en la solució dels problemes provocats per la crisi que vivim... o potser no?

Per a un diputat que cobra, com a mínim, 3000 Euros mensuals, quedar-se sense una paga, potser sí que és un “gest simbòlic” per a qualsevol de la majoria de treballadors que tenen la sort de conservar la feina, ja renunciarien a les dues pagues si convingués per guanyar aquests 3000 Euros al mes. Tenint en compte que al govern, si no vaig errat, els sous van dels 4000 als 6000 Euros mensuals que et treguin una paga extra frega la denominació de pecatta minuta. A la majoria de nosaltres, si ens treuen una paga (amb el permís dels autònoms que sé que passen una situació duríssima) segurament ens arruïnen l’any.

El pitjor és el què em temo que ve al darrera d’aquest gest simbòlic, perquè en política res és gratuït: una important retallada de drets, serveis i, m’atreviria a dir, de sous, tant públics com privats. I amb un simple “gest simbòlic” hauran fet callar qualsevol crítica per les decisions preses, presents i futures, i per totes les pèrdues socials i econòmiques que previsiblement patirem en els propers mesos.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Frases antològiques

De vegades en el nostre dia a dia, sense voler, som capaços de dir tota mena de coses amb tota la seriositat i solemnitat del món per, dos segons després, descobrir que acabem de dir la bestiesa o l’absurditat més gran. Llavors no pots evitar petar-te de riure o morir-te de vergonya.

Fa poc, estava conversant amb una amiga quan de sobte deixa anar: “mai no havia gaudit tant d’un sostre!”. Tenint en compte que no contemplàvem la Capella Sixtina, ni cap altra joia artística, no vam poder evitar esclatar a riure.  I no, no estàvem fent el què més d’un ja deu haver pensat, només parlàvem, i la cosa va tenir la seva gràcia. Em fa pensar en aquelles afirmacions que es diuen en un vernissage o una exposició d’art contemporani mentre el personatge en qüestió, tot acomodant-se les seves ulleres de pasta de colors virolats diu coses com: “es tracta d’una conceptualització de la matèria molt interessant”, que és com dir “què collons és això!” però més finament.

De fet, des de llavors i excloent la vessant artística, no paro de donar-li voltes a com es pot gaudir d’un sostre. I mentre vaig reflexionant sobre el tema, m’apunto la frase per utilitzar-la en el moment apropiat i poder dir amb tota la solemnitat de que sigui capaç, per a gaudi de la meva audiència “mai no havia gaudit tan d’un sostre!”. De ben segur que hauré d’esperar a que em convidin a la inauguració d’alguna exposició...