dijous, 3 de novembre de 2011

Dies tempestuosos


Dijous, 3 de novembre de 2011, 6,45 h: Pipipip, pipipip... Sona el despertador. Tinc un mal de cap monumental. Em debato entre si anar a treballar o no. Apuro l’estona al llit i al final decideixo fer l’esforç i vaig a la feina. Em vesteixo corrent, un cafè i un paracetamol i a buscar el cotxe (no m’he fet ni l’entrepà).  L’embús de sempre, arribo com sempre. Bé, com sempre no. Avui tinc el cap com un timbal per culpa de la congestió. M’està sortint un constipat de nassos (mai més ben dit).

El paracetamol no ha fet l’efecte desitjat i visc immers en un globus de mocs i amb el llagrimall fent hores extres. A sobre, una alumna impertinent que no es pot apuntar a les nostres ofertes, dóna la vara perquè no es pot apuntar a les nostres ofertes. Se li haurà de fer un plànol.

No puc més i a mig matí me’n torno cap a casa. Mala idea, el Diluvi Universal ha arribat al Bages i jo vaig de camí al bell mig. La C-55 està mig tallada perquè els desaigües no donen per més i s’han desbordat convertint la carretera en un afluent del Noguera Pallaresa. Arribo a Manresa, i jo sense una zòdiac. El Passeig del Riu s’ha convertit en el Llac dels Cignes i el paio que va al cotxe del davant no té ni idea per on tirar i va reduint i reduint... i jo que li crido des del meu cotxe “no t’aturis gamarús o ens quedarem aquí a pescar fins que ens rescatin els bombers!!!” evidentment no em sent i al final decideix pujar, com jo, per la Via de Sant Ignasi, perdó, avui Cascada de Sant Ignasi. Esquivant tota mena de rieres, rieretes i rierols aconsegueixo arribar a l’aparcament. Per fi!

Pujo a veure la mare per avisar-la del meu estat lamentable, i em dóna una sopeta calenta pel dinar (gràcies a Déu per inventar les mares!). Arribo a casa i... TINC EL MENJADOR INUNDAT!!! No sé si riure, plorar, fregar o posar-me a dormir, el mal de cap m’està matant. Faig fotos, no sé d’on collons m’ha sortit la vena pràctica pensant en l’assegurança i el propietari del pis. Després d’haver fotografiat la bassa que tinc a casa, m’adono que no tinc ni punyetera idea de per on ha entrat l’aigua. En fi, em poso a collir aigua. Dues galledes i mitja.

Amb la casa desmuntada per treure l’aigua de sota els mobles, baldat, em menjo l’escudella amb més paracetamol de postres. M’estiro al sofà per no caure si m’explota el cap i, amb tanta desgràcia acumulada en tan poques hores, no ho puc evitar: Em peto de riure. I es que no n’hi ha per menys, no us sembla?

I és que avui ha estat un d’aquells dies tempestuosos, pel clima i pels successos. Un d’aquells dies en què, definitivament, no m’hauria d’haver llevat.

1 comentari:

  1. Sí, noi. Hi ha dies (a vegades setmanes, fins i tot mesos) que més valdria no llevar-se, definitivament. A veure si a partir d'ara surt una mica el sol, que ja toca...

    Una abraçada

    ResponElimina