diumenge, 9 d’octubre de 2011

Frases antològiques

De vegades en el nostre dia a dia, sense voler, som capaços de dir tota mena de coses amb tota la seriositat i solemnitat del món per, dos segons després, descobrir que acabem de dir la bestiesa o l’absurditat més gran. Llavors no pots evitar petar-te de riure o morir-te de vergonya.

Fa poc, estava conversant amb una amiga quan de sobte deixa anar: “mai no havia gaudit tant d’un sostre!”. Tenint en compte que no contemplàvem la Capella Sixtina, ni cap altra joia artística, no vam poder evitar esclatar a riure.  I no, no estàvem fent el què més d’un ja deu haver pensat, només parlàvem, i la cosa va tenir la seva gràcia. Em fa pensar en aquelles afirmacions que es diuen en un vernissage o una exposició d’art contemporani mentre el personatge en qüestió, tot acomodant-se les seves ulleres de pasta de colors virolats diu coses com: “es tracta d’una conceptualització de la matèria molt interessant”, que és com dir “què collons és això!” però més finament.

De fet, des de llavors i excloent la vessant artística, no paro de donar-li voltes a com es pot gaudir d’un sostre. I mentre vaig reflexionant sobre el tema, m’apunto la frase per utilitzar-la en el moment apropiat i poder dir amb tota la solemnitat de que sigui capaç, per a gaudi de la meva audiència “mai no havia gaudit tan d’un sostre!”. De ben segur que hauré d’esperar a que em convidin a la inauguració d’alguna exposició...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada