De vegades en el nostre dia a dia, sense
voler, som capaços de dir tota mena de coses amb tota la seriositat i
solemnitat del món per, dos segons després, descobrir que acabem de dir la
bestiesa o l’absurditat més gran. Llavors no pots evitar petar-te de riure o
morir-te de vergonya.
Fa poc, estava conversant amb una amiga quan
de sobte deixa anar: “mai no havia gaudit tant d’un sostre!”. Tenint en compte
que no contemplàvem la Capella Sixtina, ni cap altra joia artística, no vam
poder evitar esclatar a riure. I no, no
estàvem fent el què més d’un ja deu haver pensat, només parlàvem, i la cosa va
tenir la seva gràcia. Em fa pensar en aquelles afirmacions que es diuen en
un vernissage o una exposició d’art contemporani mentre el personatge en qüestió,
tot acomodant-se les seves ulleres de pasta de colors virolats diu coses com: “es
tracta d’una conceptualització de la matèria molt interessant”, que és com dir “què
collons és això!” però més finament.
De fet, des de llavors i excloent la vessant
artística, no paro de donar-li voltes a com es pot gaudir d’un sostre. I mentre
vaig reflexionant sobre el tema, m’apunto la frase per utilitzar-la en el
moment apropiat i poder dir amb tota la solemnitat de que sigui capaç, per a
gaudi de la meva audiència “mai no havia gaudit tan d’un sostre!”. De ben segur que hauré d’esperar
a que em convidin a la inauguració d’alguna exposició...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada