Pere i el llop

De forma cíclica, aquest país pateix tota mena d’atacs fonamentats en la insistència que tenim en marcar les nostres diferències respecte altres pobles de la Península Ibèrica. L’economia i com som d’insolidaris, l’autonomia amb tota mena de presumptes privilegis i, sobre tot, la llengua. No només ens han qüestionat el seu ús i el dret a utilitzar-la, fins i tot ens han qüestionat els seus orígens i la seva unitat. Res nou sota el sol.

Ara tres famílies amargades per la seva intolerància cultural volen, i al pas que van aconseguiran, imposar que tota una societat hagi de canviar tot el seus sistema educatiu per l’amenaça que suposa que deu milions de catalanoparlants vulguin aprendre i viure en llur llengua, en front dels quatre-cents milions d’hispanoparlants que es veuen acorralats per la intransigència malaltissa dels primers posant en perill l’existència de l’espanyol.

A tot això, durant els darrers trenta anys, els diferents governs de la Generalitat, a banda d’aprovar unes lleis de normalització lingüística cada cop més aigualides, han posat el crit al cel brandant tota mena d’amenaces avisant que la llengua no es toca, cantant les excel·lències del sistema d’immersió lingüística i avisant (amenaçant segons alguns) del trencament erotico-sentimental entre Catalunya i Espanya. Li han posat molts sinònims: allunyament, desafecció, trencament. N’hi ha que fins i tot han amenaçat amb provocar una trencadissa de proporcions bíbliques (som llatins i no podem evitar les exageracions) i fins i tot n’hi ha que han flirtejat amb termes com referèndum d’autodeternimació, gir independentista i altres conceptes rojo-separatistas (com diria el general).

Ara, el Molt Honorable President ha vingut a dir que no passa res, que si portem tres-cents anys aguantant bastonades, ja no ve d’aquí, com es diu popularment: fot-li que és de Reus. Ja sabem que atacar i maltractar a Catalunya i la seva societat és, per les espanyes, gratis i sobre tot, molt rendible. Personalment estic molt cansat de fer el paper de ruc. De veure com els representants d’aquest país baixen les orelles sense tenir els pebrots de donar un cop de puny sobre la taula d’una vegada. Parafrasejant una seqüència de la pel·lícula Braveheart podríem dir que “els polítics catalans estan tan enfeinats barallant-se per les engrunes de la política espanyola, que no aspiren a res millor”.

La veritat és que després de trenta anys d’atacs, t’adones que els nostres polítics són com en Pere, el del conte que va amenaçant que “ve el llop” i de tant dir-ho ja ningú no se’l creu ningú, de fet, Fraga enllà ningú no creu que existeixi, i aquí ja són pocs que s’ho creguin, però amb els esdeveniments dels darrers anys podria ser l’acabin despertant, o creant, per pura necessitat de supervivència.