Immolacions professionals

És francament sorprenent la capacitat humana per l’autohumiliació. Com som capaços de renunciar a coses fonamentals, com la nostra pròpia dignitat, per aconseguir algun benefici o, si més no, quan ens pensem que podem aconseguir-lo. Entre d’altres, està la dignitat professional, aquella que ens defineix com a persones valuoses en un camp o ofici (paraula carregada de significats, que la postmodernitat i els anglicismes pomposos ens estan fent perdre).

A diari sóc testimoni, juntament amb les meves companyes de feina, de com joves cada cop millor preparats, renuncien a aquesta dignitat per aconseguir llocs de treball miserables remunerats encara més miserablement. No pretenc idealitzar-los, perquè n’hi ha de tot i cada cop n’hi ha més impresentables. Però això no treu que el tracte que reben per part del món laboral, de les empreses, sigui francament intolerable. En els darrers dies hem pogut veure com gent que havia acabat els seus estudis, que havia assolit un dels seus objectius vitals, es penedia d’haver-lo assolit perquè en la seva situació ja no podia optar a fer “pràctiques professionals”.

Unes pràctiques que han esdevingut els nous contractes escombraria emparats per tot el sistema i que permeten que les empreses contractin coneixement qualificat a preu de saldo. I el pitjor de tot és que els estudiants es pensen que tenen sort perquè algú els vol contractar condicions abusives, perquè així podran omplir el seu currículum amb alguna experiència professional. I no s'adonen que seguint aquest joc, i una mica entre tots, estem establint un sistema ruïnós, perquè després d’un “becari” en vindrà un altre, i un altre, i un altre... També s'ha de reconèixer, però, que no els queden massa alternatives. I com ja fa temps que ens hem acostumat a que el nom faci la cosa, ens descarreguem la consciència tots plegats pensant que són “pràctiques”, que estan aprenent, i que ja està bé (molt bé, fins i tot) que els paguin alguna coseta per fer-les.

Empreses que volen un informàtic que els solucioni els problemes dels seus usuaris, els programi el web corporatiu i faci el manteniment de la xarxa. Un noiet, o noieta, que els creïn tot un pla de màrqueting per l’empresa. Periodistes disposats a cremar-se les celles i els seus coneixements en tecnologíes de la informació, actualitzant webs corporatives i fent tota menta de seguiments de la premsa i mitjans de comunicació, o un estudiant de dret amb un altíssim nivell d’anglès que ha de donar suport a la redacció de contractes internacionals. I tot per la meitat, o menys, del què cobra una senyora de la neteja (amb tots els meus respectes per les senyores de la neteja).

I com que qui dia passa, any empeny, ferm veure que no passa res i ens anem preguntant perquè aquest país té un vint per cent d’atur. Perquè la gent millor preparada, formada a les nostres universitats, fuig cames ajudeu-me escampant les seves esperances i el seu talent pel món, mentre aquí continuem esperant algun miracle que faci que l’economia d’aquest país canviï donant-los una oportunitat. Però sobre tot, el que cal que ens preguntem, vistes les perspectives i la deriva que estan prenent les coses, amb l’excusa de la crisi que ho justifica gairebé tot, és quina mena societat volem.

El pitjor de tot és que això, només és una introducció. Si m'animo, us continuaré explicant...