Molts cops ens veiem immersos en situacions
que ens semblaven impossibles, empesos per les circumstàncies i prenem decisions que
comporten autèntiques crisis personals. Intentem treure el millor de la vida
en cadascuna d’elles, però els resultats no són els esperats. Llavors ens
sentim culpables.
Culpable per haver volgut ser fort i
trencar-te en l’esforç caient en la debilitat total. Culpable per haver-te
intentat apropar i només aconseguir allunyar-te. Culpable per haver intentat
estar fidel a un mateix i sentir que t’has traït. Culpable per haver lluitat fins l'extenuació i haver perdut. Culpable per haver volgut anar més
enllà i haver arribat només fins aquí. Culpable per haver caigut i sentir que
no t’has aixecat a temps. Culpable per voler sentir i ser incapaç de fer-ho. Culpable
per haver estimat i no haver aconseguit la felicitat esperada...
Fins que un dia en parles. I algú que no et
coneix gaire, que tot just et comença a conèixer, t’escolta. I en parles amb el
convenciment que hi veuràs algun reflex de menyspreu en els seus ulls, perquè
ni a tu mateix t’agrada la teva història recent. I t’explica part de la seva
història i veus que no és tan diferent, que hi ha trets comuns, i els seus ulls et diuen “t’entenc”. I és
llavors, només llavors quan penses que potser ja és hora de deixar-se de sentir
culpable.
Gràcies A.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada