Primer cas: No fa pas massa dies vaig sentir un economista (o expert en economia) resumint com havia anat això de la crisi que estem patint i que encara patirem més pel què ens estan dient. Era molt simple: El problema el van originar els bancs que, davant el merder creat, van encolomar el mort a l’anomenada economia real, és a dir a les empreses (sobre tot les més petites) que es guanyen la vida fent alguna cosa més que especular amb els estalvis dels altres, tot i que no podem oblidar que no són precisament germanetes de la caritat, especialment les grans multinacionals, i davant la més que previsible catàstrofe que s’apropava els governs van haver d’assumir el rescat dels uns i dels altres a còpia de deute públic.
Ara, el sector financer i les organitzacions empresarials un cop han salvat el coll, tenen la barra de demanar als estats que s’estrenyin el cinturó, que tant dèficit no és bo per la salut i cal fer règim. Règim que fem tots nosaltres patint les retallades socials, les pujades d’impostos, les rebaixes i/o retallades salarials. Mentre tant els que van provocar tot el merder tornen a jugar a la ruleta russa amb els deutes públics carregant-se economies nacionals i provocant rescats cada cop més difícils d’assumir. I tot just hem començat.
Segon cas: Els caps dels dos grans partits del congrés dels diputats s’han posat d’acord per reformar el Sancta Sanctorum de l’Estat Espanyol: la Constitució. Sí, aquell text sagrat i reconsagrat, que va néixer entre soroll de sabres i que no es pot tocar perquè va establir una estructura de perfecció quasi divina de l’estat i que només es pot interpretar en clau centralista. Aquella que ens obliga a ser “solidaris” i pagar peatges o, com diuen a casa meva, a ser cornuts i pagar el beure. Doncs ara resulta que sí, que es pot reformar i a més a més, pel què sembla, utilitzaran una via que no implica la convocatòria d’un referèndum, no fos cas que no hi estiguéssim d’acord. Molt democràtic tot plegat. No sé perquè, però el primer que he fet al sentir la notícia ha estat posar-me la mà a la cartera i, tot seguit córrer cap a l’armari, perquè de ben segur que ja em (ens) falta algun llençol.
Total, estareu d’acord amb mi que totes aquestes queixes tenen un punt pueril. És el mateix de sempre on, per moltes revolucions, pel·lícules justicieres i contes on el llop és el dolent i surt mal parat, surten perdent els mateixos. És com quan els nens es queixen als adults per una injustícia comesa per pura arbitrarietat i els contesten: tu calla que ets petit i jo ja sé què et convé! Doncs això, ells saben perfectament el què els convé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada